1. |
L'olor de les tomaques
04:07
|
|||
|
Un espai, una il·lusió.
Miraves el voltant i en canvi res et feia goig.
La ciutat vares provar .
La soledat creixia entre mil ànimes dansant.
“Eres fort”, “tu pots amb tot”.
Herència que et colpeja mentre tot es feia fosc.
No és qüestió de rendició
de sobte te n’adones que tu no vals per a això.
D’on pertanys tu? Saps segur d’on no…
Busques dins de tu… i tindràs… amb el temps…
una resposta real.
Res no et dol que hages ja fet.
Fer un cop d’ull enrere et fa remoure el sentiment.
S’ha sembrat dins el teu cor
una llavor que s’obri pas i no vols reprimir.
Un record ja diluït
s’esforça en sacsejar-te i tu el rebutges “tontament”.
Un racó en temps d’estiu,
l’olor de les tomaques quasi va ser decisiu.
D’on pertanys tu? Saps segur d’on no…
Busques dins de tu…
No saps d’on vindran… les forces que et faran trobar el teu espai.
La llum en el misteri arribarà…
|
||||
2. |
Alzira
04:54
|
|||
|
El meu poble va nàixer en la conca d’un riu. S’abastia de l’aigua i de l’oratge tranquil.
Va ser cau d’aristòcrates, poetes, retors. Ells volien a Alzira com també la vull jo,
Seguint el seu batec, del seu buc ser part vital.
El Xúquer li recorda de cada tant en tant que els seus braços, que ho foren, algun dia ho seran.
Força incommensurable d’energia brutal. El Xúquer va ser sempre el seu millor ciutadà.
L’oblit és mal company. Respectar ens costa tant.
El meu poble ha estat governat per intrusos que mai l’han estimat.
Mira el cel cridant. És la mare que es queixa del seu fill maltractat.
Qui el bressolarà... demà?
La pressió de la Terra motlurà en el passat les muntanyes que, ara, a mi m’agrada xafar.
És ací el sentiment on es torna real, on el Sol fa daurades les ones del mar
que em fan imaginar que Istanbul està al costat
El freix i la pebrella poden estimular els racons primitius que atresora el teu cor.
Unes fulles de murta fan l’olor més local. Infinita la vida que desborda l’espai
obert que jo conec. Aigua, pedra, mar i cel.
El meu poble ha estat governat per intrusos que mai l’han estimat.
Mira el cel cridant. És la mare que es queixa del seu fill maltractat.
Qui el bressolarà... demà?
|
||||
3. |
Cant a u mateix
03:13
|
|||
|
Entra l’hivern i al meu costat
hi ha un gran buit que s’escampa glacial.
Al final dels meus dies jo només busque calor
que em deixe estimar allò que jo sóc,
que esborre les runes que em tanquen el camí
directe als meus somnis, directe als altres.
Promet-me que amb tu jo seré gran,
Promet-me que amb tu jo tindré sort...
Em dic seguit cercant la seguretat
que seré capaç de travessar qualsevol temporal.
Em dic seguit cercant la complicitat
que la fera més gran, la tinc a dins, travessant el meu pit.
Que dolça és la por quan la saps tractar,
quan es torna instint,
per fer-te capaç de ser tu mateix.
|
||||
4. |
Lilo
05:41
|
|||
|
Lilo surt cada matí a descobrir el seu voltant, em sembla un món tan xicotet a mi.
Jo interprete a cada gest que m’estima i jo també me l’estime, igualment.
Lilo no pareix dubtar del seu futur, del seu passat. Sols el dia és la unitat.
Bona dosi de llum solar, roman les hores en punts triats, estratègicament secrets.
Lilo és un misteri per a mi.
No és filòsof, no és enginyer industrial.
A Lilo no li cal opinar sobre el canvi climàtic global,
Sobre les hipoteques brutals... així és com veig jo a Lilo.
Lilo sap interpretar tots els meus canvis d’estat, manté distàncies prudencials.
S’amolleix en el meu pit mentre em mira fixament . Jo li parle i ell em sent.
Lilo i jo ens entenem sota un codi senzill i discret. Literatura sense argument.
La Casella és la seua llar, més enllà queda la mar, si ve llevant la pot somniar.
Lilo és un misteri per a mi.
No és filòsof, no és enginyer industrial.
A Lilo no li cal opinar sobre el canvi climàtic global,
sobre les hipoteques brutals... així és com veig jo a Lilo.
|
||||
5. |
El desendoll
03:52
|
|||
|
Foscos boscos de gent
Cossos cegos d’amor
Quina revolta farà que jo isca al carrer?
Quina revolta farà que jo isca al carrer?
Benefactors virtuals
Complaença fugaç
Quina revolta farà que jo isca al carrer?
Quina revolta farà que jo isca al carrer?
Dogma de la imatge
Esclaus de la idea
Quina revolta farà que jo isca al carrer?
Quina revolta farà que jo isca al carrer?
|
||||
6. |
||||
|
Passen els dies, i pengen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i renten la sang en les estovalles.
Passen els dies, i creixen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, I deixen silenci I pols per on passen.
Amb el silenci prosperen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Els greuges i les ofenses, el repertori de faules.
Passen els dies, i deixen quallat l’oli de les llànties.
La por en les cantoneres, la sang rebentant els cànters.
Amor amunt, van i vénen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i deixen caure insults i caure pactes.
Passen els dies, I pengen les llàgrimes en els arbres.
En els arbres, en el vent, llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
|
||||
7. |
||||
|
Beguem-nos-ho tot, fins el matí
tantes coses per fer que voldràs, no faràs
allò que pot ser mai te n’adonaràs
les promeses que soles diràs.
Beguem-nos-ho tot, la resta no hi és
la pressió del futur. Fes el que et dic
i et faré sentir bé, soles tu i jo
els records et colpegen el cap.
La gent que estigué abans, que ara no vols amb tu mai més.
Empenten i forcen, volen dominar el teu desig.
Jo encara els tinc.
Beguem-nos-ho tot, mirem els estels
jo et faré un petó entre els barrots.
Jo t’estaré observant amb les mans cap al cel
fins que els puga tocar.
Beguem una més i et faré part de mi
del fons del meu cor no et deixaré eixir
apartat de la gent, dels pitjors pensaments
pots elegir els records
|
||||
8. |
La por
03:54
|
|||
|
La vida amarga si la vius amb por,
però és tan difícil no amagar el cor.
Fer sentir els dubtes sembla molt estrany
mostrar la feblesa sempre et fa més fort.
Perdona, estima, no mires de costat
la vida s’envola si t’alces sempre fart
saps que el món no és sempre com el vares somniar
un segon de joia et farà alçar el cap.
Has llegit als llibres totes les lliçons
tancant els ulls penses: aquesta és la millor.
I ara tot ho mires relativitzant
has de caure a terra i començar de nou.
Perdona, estima, no mires de costat
la vida s’envola si t’alces sempre fart
saps que el món no és sempre com el vares somniar
un segon de joia et farà alçar el cap.
|
||||
9. |
||||
|
Absurdament el cel s’omplia de jardins.
Esclataven les altes carcasses de les falles.
Tota València lluïa una foguera alegre:
Ens donava la festa i la fàcil metàfora.
Jo cenyia la teua cintura en la penombra.
Jo respectava el teu silenci dolorós.
Recolzats en el ferro de la barana…
Vacil·laven els llums dels castells en els teus ulls humits.
Músiques populars pujaven per les cuixes.
S’obrien damunt nostre els jardins instantanis.
Jo assumia una amarga responsabilitat.
Assistia en silenci al teu amarg silenci
No cenyia la teua adorable cintura.
L’un al costat de l’altre, contemplàvem València.
Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç.
Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta anys, jo no ho sé.
Era en una terrassa humil en els afores.
Tots el veïns pujaren i miraven València.
Els agradava molt la nit de Sant Josep.
|
||||
10. |
Ema
04:20
|
|||
|
Ema està acomiadant la vida antiga. Li fa mal, però la lluita li motiva.
Son els somnis què ella anà atresorant que li pertorben.
Projectant la seva ànima al espai infinit i misteriós.
Ix el sòl al llevant de Ema, pot imaginar qualsevol camí futur.
Sap que no serà fàcil controlar el tremolar de la cintura.
És la força del instint animal que se revel.la.
I així i tot… Ema està… preparada per eixir al món exterior I fer-se sentir
Ema se’n va, pot dibuixar el seu espai
Mira el seu cor, ell porta el secret del seu destí
Ema sap valorar la sort del temps, cap perill distraurà eixa mirada
Sap fugir de tota banalitat, potser ella encara no ho sap
Jo la observe dibuixar al seu cap els colors tan complicats.
Vola al ras, no se’n ix del seu propòsit. Ema és fam i les ganes de menjar
Si te deixes Ema et portarà cap a una illa abandonada
Dona passos com si fos un gegant tendre i un…
I així i tot… Ema està… preparada per eixir al món exterior I fer-se sentir
Ema se’n va, pot dibuixar el seu espai
Mira el seu cor, ell porta el secret del seu destí
Ema se’n va, pot dibuixar el seu espai
Mira el seu cor, ell porta el secret del seu destí.
|
||||
11. |
Vermell
03:04
|
|||
|
Camine perdut, mirant a terra... el cel obert.
Els peus no em responen, vaig directe a tu... complicitat.
Etern aliat, les nits amb tu no acaben mai.
Sembla una novel·la escrita amb tinta transparent.
Cel blau, món vermell... estic endinsat en món vermell
Cos blanc, ulls sincers.. . estic aturat, ja no puc tornar!!!!!
Em vaig adonar que els dos jugàvem a un joc perdut
quina fantasia és viure en aquest món imaginat
la fragilitat d'aquest dibuix de nen difuminat
viatjarem ingràvids dins d'un núvol d'un cel ras.
Cel blau, món vermell... estic endinsat en món vermell
Cos blanc, ulls sincers... estic aturat, ja no puc tornar
|
||||
12. |
||||
|
Que difícil és de vegades la vida, que difícil és de vegades la vida.
Deixes petjades amb compte fugint de les línies,
Botes rajoles negres quasi instintivament,
t’aixeques d’un bot dient: “avui vaig a fer-ho bé”.
Però malgrat la intenció perds amics i amors.
Que difícil és de vegades la vida, que difícil és de vegades la vida.
Unes per malentesos, altres excés d’egos,
es creuen els interessos d’ací i d’allà.
Encara recorde quan els enemics eren clars,
Ara el pitjor enemic està dins de tu.
Que difícil és de vegades la vida, que difícil és de vegades la vida.
Voldria no tindre amics, familiars i amants,
voldria no donar comptes de res a ningú.
Però altres vegades em muir per abraçar a tothom.
Demanar perdó i regalar el món, demanar perdó i regalar el món.
Que difícil és de vegades la vida, que difícil és de vegades la vida.
Que difícil és de vegades la vida, que difícil és de vegades la vida.
|
||||
13. |
Viure en el camp
03:36
|
|||
|
He de baixar al poble a comprar
Però no tinc ganes, em sent agredit
pel soroll fastigós dels cotxes, de la gent comprant... m’agrada
viure en el camp, viure en el camp, viure en el camp.
Puc dir ben alt que m’agrada la gent
em fan sentir bé
l’estar sol és circumstancial
però m’agrada més el fet poc trivial de...
viure en el camp, viure en camp, viure en el camp
|
||||
If you like Ona nua, you may also like:
Collaborating remotely with 12 songwriters from all over the world, Kim Edgar emerged with a work of striking art pop.
go to album
Into the Depths of Hell
by Joshua Burnside
Joshua Burnside uses field recordings, drone, delay and spoken-word sample to modernize traditional Irish music.
go to album
featured on Bandcamp Radio Jan 22, 2019
go to album
Mind, Man, Medicine
by The Secret Sisters
The Alabama duo's fifth album exults in dusty Americana, showcasing rich vocal harmonies alongside blissful folk instrumentation.
go to album
More contemplative folk from the Minnesota singer-songwriter, sustained by raw full-band arrangements and philosophical lyrics.
go to album
Irish singer-songwriter Oisin Leech's acoustic folk music is characterized by its muted beauty and intimate, solitary quality.
go to album
Various Artists - Gaza Calling
by Nuovo Canzoniere Partigiano
featured on Bandcamp Radio Mar 15, 2024
go to album
